3.3 Genealogia històrica femenina

Imprimeix

claricia

herralda y las autoras

villena

signatura teresa diez

Tradicionalment, les dones han accedit a la categoria d'allò memorable sobretot a través del gènere biogràfic-historiogràfic, forjat a l'antiguitat clàssica, de les "Vides de dones il·lustres", al que va donar forma, entre d'altres, Plutarc amb Mulierum virtutum. Un gènere que transmetia la memòria d'aquelles dones que s'havien distingit per virtuts considerades excepcionals en el seu gènere. Aquesta tradició historiogràfica es caracteritza per presentar llistats de biografies femenines escrites amb la intenció de valorar determinats models de gènere femení, uns models que resultaven funcionals a l'ordre patriarcal, o amb la de resituar comportaments de dones que no s'adequaven al model de gènere dominant, en assignar-los la marca de l'excepcionalitat. Així, aquestes vides de dones perdien significat d'experiència social femenina en ser presentades i interpretades dins dels paràmetres d'un ordre simbòlic masculí .

Les dades que aquesta tradició aportava, però, van ser utilitzades i reinterpretades per les dones, la qual cosa constitueix un canvi històric fonamental. Un canvi que es produeix al segle XV, a partir de l'obra de les dones humanistes: aquestes dones, que havien accedit a una educació formal i que dedicaven llurs esforços a l'activitat intel·lectual, van cercar en el passat formes d'experiència i de vida femenina que els permetessin dotar de sentit propi els àmbits del saber que elles desenvolupaven i el seu propi ser dones.

Amb obres com La ciutat de les dames de Christine de Pizan s'inicia una tradició d'escriptura d'història per part de les dones. És una escriptura que es nodreix de les dades ofertes per autors com Bocaccio, però que les reinterpreta amb l'objectiu de construir, tant per a les autores com per a les dones en general, l'estructura històrica d'una identitat social femenina. En recuperar i reivindicar la potència de les dones del passat, aquestes escriptores les sostreuen als catàlegs de dones il·lustres per vincular-les entre si en una tradició pròpia, una tradició que reconeixen com seva, de la que se senten part i que contribueixen a prolongar.

A La Ciutat de les Dames Christine concep una ciutat, una entitat política autònoma que té una història pròpia constituïda per dones, les activitats de les quals donen forma a genealogies femenines que s'entrecreuen per a crear les arrels de la identitat de gènere de les pobladores de la ciutat, en el present contemporani de l'autora i en el futur ideal que ella preveu.

La delimitació d'una genealogia femenina en la que inserir i significar la pròpia activitat esdevé una tradició recurrent en la pràctica de les dones posteriors al moviment humanista. Una pràctica que es veu confirmada per nombrosos casos de dones que van establir una tradició genealògica per a l'àmbit disciplinar en el qual van exercir. D'aquesta manera, no es reconeixien com dones primeres o úniques. Així ho van fer alquimistes com Marie Meurdrac (1666), Madama Fouquet (1676) i Isabella Cortese (1584), que fan servir el Bany Maria inventat per Maria la Profetessa en les seves receptes. És remarcable el fet que tant Meurdrac com Fouquet recullin l'origen femení de la recepta, busquin els vincles amb altres dones i facin el reconeixement de la genealogia femenina dels sabers com una forma d'autorització.

Un altre exemple representatiu el constitueix Dolors Aleu, la primera dona en aconseguir el títol de doctora a l'estat espanyol. A la seva tesi enumera un elevat nombre de dones que havien sobresortit pel seu saber, tot incloent aquelles que havien destacat en la ciència mèdica, com Olívia de Sabuco i Dorotea Ertxeben.

Parlen les dones

Enllaços