Octubre número 114

"Compartir tan com sigui possible els mons d'experiència entre homes i dones serà un important pas pel desenvolupament humà" 

Elise M. Boulding (1920 Noruega). Elise Boulding va néixer a Oslo, tot i que molt aviat la seva família va emigrar a Estats Units d'Amèrica, on desenvoluparia la seva trajectòria vital en les dues dimensions que la caracteritzen, com activista i com investigadora per la pau. Cal destacar especialment el seu treball a la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Lliberat que va presidir durant varis anys. Al 1969 es va doctorar en Sociologia amb un treball sobre els efectes de la modernització als rols de les dones. Començà doncs, la seva faceta com investigadora, tot i que sempre amb l'activisme com a referent. Des de 1985 és professora de la universitat de Colorado, i actualment resideix a North Hill, Massachusetts. Ha rebut nombrosos premis pel seu treball a favor de la pau i va ser nominada pel Premi Nobel de la Pau de 1990.

Activitats del Centre Dolors Piera d'Igualtat d'Oportunitats i Promoció de les Dones

VI JORNADES: DONES I IGUALTAT DE TRACTE AL MÓN RURAL (1 crèdit de lliure elecció)

LLIURAMENT DEL PREMI DE FOTOGRAFIA 2013 DONES RURALS

EXPOSICIÓ DE TREBALLS PRESENTATS AL PREMI DE FOTOGRAFIA 2013 DONES RURALS

Activitats a Lleida

ALIMENTACIÓ SALUDABLE

ESPAI PER COMPARTIR LABORS (ganxet, mitja, brodat...)

AUTOPROTECCIÓ I AUTODEFENSA PER A DONES a càrrec de la Guàrdia Urbana

TALLER EN FEMENÍ: QUÈ VOLEM LES DONES? per l'apoderament individual i col·lectiu de les dones

INSCRIPCIÓN DESVELANDO DESEOS. Taller-Círculo de Mujeres y Hombres

PERSPECTIVA DE GÈNERE EN LES ARTS ESCÈNIQUES TEATRALS A L'AULA: TEATRE NO EXCLOENT I.

PERSPECTIVA DE GÈNERE EN LES ARTS ESCÈNIQUES TEATRALS A L'AULA: TEATRE NO EXCLOENT II. PART PRÀCTICA

VII PREMI MILA DE PERIODISME

IX BECA CHRISTINE DE PIZÁN

Jornades, congressos, conferències, cursos i seminaris

DIA INTERNACIONAL DE LES DONES RURALS

JORNADA: OBSERVATORI DONA EMPRESA ECONOMIA 2013: "LA RIQUESA DE L'INTANGIBLE. LA REVOLUCIÓ COL·LECTIVA"

JORNADA: GRUP D'HISTÒRIA DE LES DONES

REGISTRE DE PLANS D'IGUALTAT

EL GÈNERE I ELS REPTES DELS NOUS LIDERATGES A LES ORGANITZACIONS

I CONGRÉS INTERNACIONAL DE GÉNERE I CULTURA DE LA SOSTENIBILITAT

XI CONGRÉS SOBRE LA VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA

TALLER DRÀC MÀGIC PER REFLEXIONAR SOBRE EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA PREVIVÈNCIA DE DETERMINATS ESTEROTIPS QUE CONTRIBUEIXEN A ALIMENTAR LA TOLERÀNCIA SOCIAL ENVERS AQUEST TIPUS DE VIOLÈNCIA

Premis, beques i ajuts

CONVOCATÒRIA PREMIS TESIS DOCTORALS (presentades entre l'1/07/2012 i el 31/07/2013 relacionades amb els camps en Dret i Ciències Polítiques). 

BASES 2013 PER ATORGAR AJUTS A PROJECTES DE SENSIBILITZACIÓ  I FOMENT DELS DRETS HUMANS, LA IGUALTAT DE GÈNERE, LES RELACIONS NORD-SUD I LA DIVERSITAT CULTURAL

REIMAGINA'T

PREMI 25 DE NOVEMBRE AMB MOTIU DEL DIA INTERNACIONAL PE A L'ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA VERS LES DONES

PREMIO “MARÍA TELO” DEL CENTRO DE ESTUDIOS DE LA MUJER DE LA UNIVERSIDAD DE SALAMANCA

PREMIOS DE PERIODISMO JOVEN SOBRE VIOLENCIA DE GÉNERO

VII PREMI MILA DE PERIODISME

IX BECA CHRISTINE DE PIZÁN

Altres activitats

CURS DE LECTURES DE TEORIA POLÍTICA FEMINISTA

Novetats al Centre d'Estudis i Documentació de les Dones

El fons bibliogràfic i documental del Centre d'Estudis i Documentació de la Dona (CEDD) us presenta la següent adquisició:

COMPAIRÉ, Juanjo (coord.), ABRIL, Paco i SALACEDO, Miguel, Chicos y chicas en relación : materiales de coeducación y masculinidades para la educación secundaria; Barcelona: Icaria, 2011. ISBN     9788498883121 (Rúst.)

 

portada llibre

logoCEDD sied_interdisciplinari

 

 

Carrer Jaume II, 69
Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera
Biblioteca de la Universitat de Lleida-Campus de Cappont
Sala 1.1

 


Notícies

BASE DE DADES MUNCE, nou portal de la novel·la criminal escrita per dones

Es presenta la pàgina web del projecte MUNCE, que el seu objectiu principal és l'estudi de la novel·la criminal escrita per dones a Espanya des de 1975 fins a l'actualitat. Aquest portal, que es pot consultar des del web del Centre Dona i Literatura, constitueix un catàleg-base de dades bibliogràfics i ressenyes d'aquests textos per a la seva consulta pública en línia i ha estat pensat per facilitar la seva anàlisi des de la perspectiva dels estudis feministes i de gènere. En les fitxes dels llibres es posa una èmfasi especial en la representació de les dones com a figures de poder, com a criminals i com a víctimes, especificant les diferents formes de violència utilitzades contra elles.
La pàgina, dissenyada per KD, s'ha desenvolupat en Drupal per fer més àgil la consulta dels continguts i per facilitar les cerques automàtiques a partir de diverses categories. Est és un projecte obert, els objectius del qual van més enllà de la seva dimensió acadèmica, i que s'anirà desenvolupant en el temps; per aquesta raó, s'aniran incorporant continguts nous o actualitzacions dels ja existents. Tant aquest catàleg-base de dades com el projecte de recerca estan dirigit per Elena Losada, investigadora del Centre Dona i Literatura.

LA MÀSCARA DE LA CARN

Poc després de la magnífica Tomboy (2011) de la directora francesa Céline Sciamma, vaig tenir l'oportunitat de veure Laurence Anyways (2012), del realitzador canadenc Xavier Dolan, que em fa l'efecte que va aguantar poc a la cartellera de Barcelona malgrat ser un film esplèndid. Que jo sàpiga el llargmetratge i el curt anteriors de Sciamma no s'han estrenat aquí; tampoc, crec, les altres dues pel.lícules de Dolan; la primera, de suggestiu títol: J'ai tué ma mère (2009), en la qual, a més, actua.


Si Tomboy dibuixava la complexitat de l'acceptació (o no) de la pròpia identitat sexual per part d'un infant o, en tot cas, el desconcert d'habitar un cos canviant que no entén ni li agrada, Laurence Anyways presenta un protagonista ja adult, un home aparentment fet i dret, que finalment es decideix, vist el malestar cada cop més insuportable que li suposa viure en un cos d'home, a canviar-lo per un de dona li costi el que li costi, al preu que sigui (aquesta metamorfosi no implica un canvi en l'orientació sexual: li continuen agradant les dones). Destacaré dos detalls del primer tram de la pel.lícula, d'una banda, la tensa però atenta acceptació de tota l'aula en el moment que veuen el seu professor convertit en una incipient professora: quan, en veure les cares que fan li comença a caure el món a sobre, la pregunta que li fan és sobre literatura i no sobre ella/ell; de l'altra, la més que tensa, violenta, reunió en què l'acomiaden de la feina. Laurence Anyways és també una difícil, complexa i apassionada història d'amor; un film que destaca per la seva original textura i ritme, per exemple, a l'hora de presentar els estats d'ànims dels personatges; per l'ús del color; per la bellesa que desplega que fa que s'hi hagin d'implicar gairebé tots els sentits de qui la mira; per la música.

Vaig tancar el cercle no en una sala de cine comercial sinó en un dels benaurats festivals de cine de Barcelona, gràcies a la 18ª edició de Fire! (aquest any es va esdevenir durant la primera quinzena de juliol) amb l'estrena d'I stand corrected, també del 2012, d'Andrea Meyerson. El documental relata amb pèls i senyals un canvi de sexe ben real, paral.lel, doncs, al que presenta com a ficció Laurence Anyways. La directora exposa fil per randa i des de diferents punts de vista el canvi de sexe d'un prestigiós contrabaix de jazz, John Leithman, ara Jennifer Leithman. La protagonista és fastuosa, explica d'allò més bé el que li passa, el que sent, per què fa el que fa i el goig i les joies del canvi, ho fa, però, sense embellir-ho ni dissimular cap dolor: les misèries d'una seriosa operació que, a més, va anar malament; la discriminació laboral un cop convertida en música (deu ser això: perquè tocar, toca almenys tan bé com abans); l'extrema tristor de perdre la parella, una dona, segons Leithman, homofòbica, ja que no va poder suportar que es convertís declaradament en dona (en la intimitat ja ho era), perquè això la transmutava a ella en lesbiana (que, de fet, era el que més s'acostava a la relació que tenien). Emociona sentir-li explicar que entre un problema de l'operació i que les hormones li han tret força, ara toca dreta i com això, a més de la més gran sensibilitat que té a les mans (com els peus, igual d'enormes que quan era home) ha fet variar la seva música. Explica la relació amb la família, fa especial èmfasi en l'important lligam amb la mare; un cop més hi ha un nítid paral.lelisme amb Laurence Anyways. Commociona la certesa que tenia que si cantava descobririen que era una dona perquè l'ànima queda al descobert i que per això va deixar de fer-ho; com la meravellava que un tipus de dona, només veure'l, sabia que, de fet, era una dona. Per fi, a més, estem davant una transsexual que no considera que convertir-se en dona impliqui tenir una gestualitat i fer uns escarafalls que les dones no acostumen mai a fer ni, d'altra banda, pujar dalt d'uns talons d'agulla feridors.

Dos documents impagables per aproximar-se a l'horror què deu ser això de sentir-se empresonada dins un cos equivocat, fins al punt d'emprendre uns llargs i penosos camins sense retorn, en molts casos a través de dolorosíssimes, des de tots els punt de vista, cirurgies, de sotmetre's a canvis d'una envergadura insondable (el documental Gendernauts (1999) de Monika Treut, que es va veure a Barcelona, crec que el mateix any que es va realitzar, gràcies a la benemèrita Mostra de films de dones, n'és també un document impagable).

Hi ha un moment del documental en què un músic explica que ser homosexual és un joc de criatures si es compara amb la magnitud del que deu ser sentir-se dins un cos equivocat, saber-se de l'altre sexe. Les tres pel.lícules són fascinants --com sentir a cau d'orella la veu d'Andreas Scholl cantant, per exemple, l'Stabat Mater de Vivaldi-- perquè et deixen entrellucar la complexitat, la força i la inexorabilitat de la transsexualitat més que no pas fer-te-la entendre: és una qüestió de sentir-ho o no sentir-ho, només deus poder copsar-ho realment si et passa, si se t'encarna. T'omplen d'interrogants: com deu ser sentir-se del sexe contrari?, quins són els mecanismes que fan que una nena com la de Tomboy es decanti per acceptar el seu cos o, per contra, cada cop li sigui més insuportable fins al punt de veure's impel.lida a canviar-lo?

JO, DONA, DECIDEIXO

“Nosaltres parim, nosaltres decidim”. El temps no passa per aquesta consigna. Ja sigui en blanc i negre o tecnicolor, les dones seguim sortint al carrer per a reivindicar els nostres drets. Ningú ho farà per nosaltres. Aquest 28 de setembre, dia internacional per la despenalització de l’avortament, tornem a deixar clar que sobre el meu cos, només jo, dona, decideixo.

L’ofensiva del Govern del PP per a reformar i restringir, encara més, la ja limitada llei d’interrupció voluntària de l’embaràs mostra l’actualitat de la necessària lluita feminista. Una reforma que vol fer-nos tornar vint anys enrere, amb una legislació més restrictiva que la de 1985, i que només permetrà avortar en supòsits molt restringits. Un nou intent de la dreta ultraconservadora per decidir i legislar sobre el cos de les dones.

Davant d’aquestes mesures, no ens podem quedar callades, mentre ens condemnen a la clandestinitat, posant en perill les nostres vides amb avortaments il·legals. La interrupció voluntària de l’embaràs no pot estar tipificada, com avui passa, com a delicte dins del Codi Penal. No som delinqüents, som dones, amb drets (encara que a alguns no els agradi), que volem decidir sobre la nostra maternitat. L’avortament ha d’estar inclòs en la sanitat pública i ser accessible a totes les dones, independentment del seu origen i situació legal. I l’educació sexual, i l’accés als anticonceptius, és una premissa imprescindible per no haver d’avortar.

La crisi no només implica una pèrdua de drets econòmics, socials, democràtics, laborals sinó, també, sexuals i reproductius. Assistim a una ofensiva político-ideològica que ens fa retrocedir dècades en llibertats que han costat anys de lluita aconseguir. Unes mesures de dretes, masclistes i homòfobes, que augmenten les desigualtats i colpegen, principalment, a les que menys tenen.

No oblidem la recent mesura del PP que nega els tractaments de reproducció assistida (inseminació artificial i fecundació in vitro) en la sanitat pública a lesbianes i a dones soles. Una política que atempta contra la igualtat d’accés als serveis públics, que discrimina a determinats col·lectius i que busca imposar un únic model de família. Ens volen amb por, submises, pobres, callades i heterosexuals. Però davant la cotilla heteropatriarcal que busquen imposar, ens reivindiquem diverses i lliures. Lliures per a decidir sobre el nostre cos i la nostra sexualitat.

RE-PENSANT L'EDUCACIÓ SUPERIOR PER A TOTHOM

Nosaltres les dones

María Zambrano (Espanya, 1904-1991)

És la més original i destacada entre les i els filòsofs dels últims temps a Espanya, neix a la casa familiar de Vélez Málaga el 22 d'abril de 1904. Creix acompanyada dels avis materns, mestres (com la mare). 1910 es desplacen a Segovia, on les classes i les tertúlies van teixint el seu compromís. Al 1928 comença a escriure a un diari una columna anomenada "Dones", fet que l'anirà conduint a sovint descobrir dures realitats. Al acabar els estudis comença a dedicar-se a la política, participant també a les Missions Pedagògiques, redacta manifestos i s'estrena com a professora a un Institut creat per María de Maeztu.

Celebra l'arriba de la República. Quan estalla la Guerra Civil tot i no trobar-se a Espanya, decideix tornar. Més tard li arribà l'exili, el desterrament com ella ho diu: México, Cuba, Puerto Rico on impartí classes a diferents universitats. La seva germana, des de Paris, la truca, en plena guerra; María decideix viatjar tot i les dificultats, i la protecció que necessitarà. Tot i això, no deixarà mai d'escriure: "l'estat de pau vol dir traspassar un umbral: l'umbral entre la història, tota la història fins ara, i una nova història. La pau no és còmoda. És viure en estat d'alerta, sentint-nos part de tot el quesucceïx , encara que sigui com minúsculs actors a la trama de la història i en la trama de la vida de tots els homes.No és el destí, sinó simplement convivència, el que sentim ens envolta: sabem que convivim amb tots els que aquí viuen i encara mb els que van viure. El planeta sencer és casa nostra. La pau doncs és molt mes que una postura: és una autèntica revolució, una forma de viure, una manera d'habitar al planeta, una manera de ser persona".

Tot i el crític estat de salut segueix escrivint. El novembre de 1984 torna a Espanya, després de 45 anys d'exili. Amb 86 anys María Zambrano escriu un breu article "Els perills de la pau", el seu últim testimoni: "un estat de pau de veritat no hi serà fins que surgeixi una moral vigent i efectiva a la pau encaminada, fins que la violència no sigui cancel·lada de les costums, fins que la pau no sigui una vocació, una passió, una fe que inspiri i il·lumini".