Ir al contenido

Página principal de la UdL

Boletín

Octubre número 125

No hi ha pau veritable mentre la violència no desaparegui dels costums i continuï assetjant les dones. 

Soledad Real (Espanya, 1917-2007). Membre de les Joventuts Comunistes, va participar en les tasques de cura i acollida als refugiats de la Revolució d'Octubre a Astúries. Durant la Guerra Civil espanyola es va ocupar de l'acollida dels nens orfes en famílies i del subministrament de pa a la ciutat de Barcelona. Empresonada durant 16 anys pel règim franquista. Va tenir una participació activa en el moviment veïnal i associatiu a través del Moviment Democràtic de Dones i de l'Associació de les Dones del Barri del Lucero.

Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç.

Leer más: Octubre número 125

Maig número 121

“En un món en el que encara predomina la mirada arrelada de l’experiència masculina, parlar des de les vides de les dones té a vegades rang de descobriment,  de desvetllament d’un pensar i d’un fer que no són els comuns, que no han pogut fer-se comuns per estar ocults en la boira del que no ha estat dit en públic”

CARME MARGALLÓN (Espanya, 1951). Doctora en Ciències Físiques per el programa d’Història de la Ciència i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Saragossa.  Va fundar l’any 1993 el Seminari Interdisciplinar d’Estudis de la Dona de la Universitat de Saragossa i és membre del grup d’investigació Genciana. Des de la seva fundació, al 1984, forma part de la Fundación Seminario de Ivestigación para la Paz  i del grup  editor de la revista En Pie de Paz. Des de 2003 és Directora de la fundació anteriorment nombrada i ocupa el càrrec de vicepresidenta de la Asociación Española de Investigación para la Paz (AIPAZ). Ella viu entre la ciència, el gènere i la cultura de pau i entre la vida i la literatura.
Carme Margalló sap que després de tant temps, encara avui dia, parlar des de les dones “no sol és un descobriment, segueix sent una provocació” i la seva obra Mujeres en Pie de Paz és una provocació, que parla de l’amor i del poder amb els altres i no sobre els i les altres.

Leer más: Maig número 121

Gener número 117

"Temem pel futur dels nostres fills i pel futur de la Terra, que és la base de tota la vida"

Les Dones de Greenham Common (Regne Unit, 1981) El campament de Greenham Common va ser una iniciativa no violenta de les dones britàniques que, de 1981 a 2000, es van instal·lar al costat de la base militar americana per protestar contra la proliferació nuclear. Van obtenir el recolzament de milers de persones de tot el món i es van convertir en un símbol de lluita contra les armes nuclears.

Leer más: Gener número 117

Setembre número 124

“La pau és possible. Hem fet passos importants que no es poden perdre. Ha arribat el moment d'invertir en les dones perquè siguin protagonistes de la reconstrucció i de l'estabilitat”

REBECCA JOSHUA OKWACI (Sudan, 1960). Periodista i Secretària General de l'organització Acción de Dones per al Desenvolupament (WAD). El seu treball|feina i els seus esforços en la resolució del conflicte del seu país, i els seus intents per reconciliar els grups del Nord i del Sud han estat reconeguts per diverses institucions i l'organització a la qual pertany, Apoderament de les Dones Sudaneses per a la Pau, ha estat inclosa en la llista de les 1000 candidates per al premi Nobel de la Pau.

Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç

Leer más: Setembre número 124

Abril número 120

Fa falta acció política individual i col·lectiva, nacional i internacional, per denunciar, desmuntar i deslegitimar la presa criminal del poder polític a Colòmbia.

CLAUDIA LÓPEZ (Colombia, 1970) Va estudiar Finances i Relacions Internacionals a Bogotà i a la Universitat de Colúmbia als Estats Units. Ha estat consultora del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i treballa per la pau des de l'Observatori del Conflicte Armat que pertany a l'ONG Corporació Nou Arc de Sant Martí. Ha dedicat la seva vida personal i professional a treballar per la pau en el seu país.
Considera que el seu èxit més important és haver contribuït a revelar la “parapolítica”, és a dir, els vincles i pactes que van construir paramilitars, narcotraficants i polítics per prendre o mantenir-se en el poder i utilitzar-lo en el seu propi benefici. 

Leer más: Abril número 120

Desembre número 116

"La meva màxima satisfacció és que la maternitat es converteixi en una illa de pau enmig de l’infern de la guerra; en una bomba d’oxigen per tirar endavant, per seguir vivint."

"Elisabeth Eidenbenz (Suïssa 1913-2011) Mestra a Suïssa i Dinamarca. Voluntària de l’Associació d’Ajuda als Infants Víctimes de La Guerra, va col·laborar, a la zona repúblicana, amb ajuda humanitària a La Guerra Civil Espanyola. Ha sigut galardonada pel govern d’Israel per la seva tasca a favor dels jueus: El 2002 va rebre la medalla de “els Justos entre les Nacions”. 

Leer más: Desembre número 116

Juliol número 123

“Accepto la meva herència del genocidi ruandès perquè si estic viva, és per complir una missió.”

YOLANDE MUKAGASANA (Ruanda, 1954). Infermera, anestesista fins el genocidi ruandès al 1994. Autora de diversos llibres sobre el genocidi i testimonis de supervivents. És coautora de l’obra teatral Ruanda 94, escrita al 2002. La seva tasca ha estat reconeguda amb varis premis, entre d’altres, el Premio por el Testimonio y la Solidaridad, per la Fundació Alexandre Langer, Itàlia, Juliol 1998; Premio por la Comprensión Internacional entre las Naciones y por los Derechos Humanos, al novembre de 1999, i molts d’altres.
La vida de Yolande com a lluitadora per la pau i per un món més just comença quan allò més important per a ella desapareix. Ens remuntem a abril de 1994 a Ruanda: els seus tres fills, el seu marit i els seus germans són assassinats per les milícies hutus durant el genocidi que enterrarà a un milió de tutsis i hutus “moderats”.

A partir d’aquest moment, Yolande lluita i es recolza en el seu immens dolor per treure a la llum la veritat sobre el genocidi, per a denunciar a aquells que han armat a aquestes milícies i als que, pel seu silenci, són culpables també del genocidi. Yolande afirma: “El meu esperit és invencible, és lúcid. Potser el meu cos no pugui seguir perquè està més dèbil, envelleix, però el meu esperit està aquí encara...”

Leer más: Juliol número 123

Març número 119

Un espai només de dones fa més fàcil el reconeixement mutu de les experiències de sofriment ocasionades per la guerra

Astrid N. Heiberg (Noruega, 1936). Professora de Psiquiatria a la Universitat d'Oslo. Va ser la primera dona en ocupar el càrrec, com a presidenta de la Federació Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Vermella, entre 1997 i 2001. Anteriorment, entre 1993 i 1999, havia estat presidenta de la Creu Roja noruega i havia desempenyorat també diversos càrrecs en el Govern i el Parlament de Noruega en l'àmbit dels assumptes socials i la salut. Viceministra de Salut i Assumptes Socials, Ministra d'Assumptes de Consum i Administració Governamental i parlamentària. A més, va ser integrant del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura.

Leer más: Març número 119

Novembre número 115

"Realment em dol ser testimoni de fins quin punt consentim fer del món un lloc horrible. Estic sent testimoni d'un genocidi i qüestiono totes les meves conviccions sobre la bondat de la naturalesa humana"


Rachek Corrie (1979 Estats Units d'Amèrica). Va estudiar ciències polítiques a la Universitat Estatal de Evergreen. Es va unir al Moviment de Solidaritat Internacional, una organització de resistència directa no violenta a l'ocupació israeliana de les terres palestines. Al gener de 2003 va viatjar amb set voluntaris britànics i estatunidencs a Gaza. Dos mesos més tard, morí aplastada per l'Exèrcit israelià quan provava d'evitar que destruïssin la casa d'una farmacèutic palestí. Israel va concloure que va ser un accident. Els pares de Rachel Corrie encara busquen la veritat.

Leer más: Novembre número 115

Juny número 122

“No es pot aconseguir la pau si no assumeixes part del risc”

SYLVIE MAUNGA MBANGA (República Democrática del Congo, 1974). Llicenciada en Dret a la Universidad Libre de los Grandes Lagos, Goma, RDC. Cofundadora de “Sinergia de las Mujeres por las víctimas de Violencias Sexuales” (SFVS), 2002. Va ser premiada al 2008 amb el premi Women Peace Maker del Joan B. Krok Institute for peace and Justice.
Sylvie té solament 34 anys i moltes ganes de canviar el seu país, a poc a poc, tot i que els obstacles semblin impossibles de superar. Quan se li pregunta si li agradaria anar-se’n a viure a un lloc més segur, respon; “Crec que tinc un paper a dur a terme en aquest conflicte. Quedar-me aquí a Kivu no és un plaer, però no es pot aconseguir la pau si no assumeixes part del risc. Soc una més de les moltes persones compromeses amb Kivu i la República Democràtica del Congo”. 

Leer más: Juny número 122

Febrer número 118

"Pots veure les ruines de les cases, però no pots veure les ruines a les nostres ànimes"

AMIRA HASS (Israel 1956) Oficialment és corresponsal d'assumptes palestins del diari israelí Haaretz (llegir-ne articles), però ella prefereix que la considerin una experta en l'ocupació. Amira Hass, periodista isrelí nascuda a Jerusalem, mostra als ceus compatriotes el que passa a pocs quilòmetres de les seves cases, el que molts no volen veure. Amb residència habitual a la ciutat de cisjordàna de Ramala, manté en realitat "un romanç amb Gaza", segons les seves pròies paraules. Fa anys que passa temporades a la franja costera palestina i conta com és la vida allà.

Leer más: Febrer número 118

Octubre número 114

"Compartir tan com sigui possible els mons d'experiència entre homes i dones serà un important pas pel desenvolupament humà" 

Elise M. Boulding (1920 Noruega). Elise Boulding va néixer a Oslo, tot i que molt aviat la seva família va emigrar a Estats Units d'Amèrica, on desenvoluparia la seva trajectòria vital en les dues dimensions que la caracteritzen, com activista i com investigadora per la pau. Cal destacar especialment el seu treball a la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Lliberat que va presidir durant varis anys. Al 1969 es va doctorar en Sociologia amb un treball sobre els efectes de la modernització als rols de les dones. Començà doncs, la seva faceta com investigadora, tot i que sempre amb l'activisme com a referent. Des de 1985 és professora de la universitat de Colorado, i actualment resideix a North Hill, Massachusetts. Ha rebut nombrosos premis pel seu treball a favor de la pau i va ser nominada pel Premi Nobel de la Pau de 1990.

Leer más: Octubre número 114

¡Atención! Este sitio usa cookies y tecnologías similares.

Si no cambia la configuración de su navegador, usted acepta su uso.

Acepto