"El machismo mata, empobrece y atonta, por ese orden".
Amelia Valcárcel Bernaldo de Quirós (Madrid, 1950). Nomenada el 23 juny 2006 consellera electiva del Consell d'Estat (Òrgan consultiu suprem del Govern espanyol), i catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat Nacional d'Educació a Distància (Uned), membre del consell assessor de la Fundació Carolina dirigida a la cooperació al desenvolupament, vicepresidenta del Reial Patronat del Museu del Prado, vocal del Reial Patronat de la Biblioteca Nacional.
Filòsofa, escriptora, i una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat, l'àmplia i polifacètica trajectòria curricular d'Amelia Valcárcel l'ha portat a configurar-se com una de les dones més representatives de l'ideari feminista i progressista al nostre país, ocupant llocs de responsabilitat en diverses institucions i organismes, i desenvolupant, ara des de la Universitat Nacional d'Educació a Distància però també al llarg de tota la seva carrera com a professora (1977) i catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat d'Oviedo (2002), un extraordinari treball en el món de la docència i la investigació.
Font: Gabinete de Prensa de Presidencia del Principado de Asturias, septiembre de 2006, disponible a la pàgina web de l'autora.
Llegeix més:Octubre número 134
Jane Goodall (Londres, 1934) Zoóloga y antropóloga británica, guanyadora del Premi Internacional Catalunya 2015. Va cursar estudis a la Universitat de Cambridge (1964), al Newnham College i el Darwin College. Va treballar a l'Àfrica al costat de|juntament amb l'antropòleg britànic Louis S. B. Leakey, que el va animar a instal·lar-se en la reserva de ximpanzés de Gombe, al llac Tanganyika l'any 1960.
Va passar deu anys estudiant la vida dels ximpanzés, descobrint en ells pautes de comportament i habilitats com la de fer servir pals per extreure tèrmits dels seus nius. Va descobrir que els ximpanzés s'assemblen molt als humans. «La gran diferència que els separa de nosaltres, és que els humans tenim un llenguatge verbal que ens permet ensenyar un coneixement abstracte. El llenguatge és el que ha permès que la humanitat avanci, que passi de l'ús d'eines a la tecnologia.» Fins i tot, tenen|posseeixen consciència del seu propi jo. «Si es miren en un mirall es reconeixen», «tenen capacitat per pensar en un passat immediat» i «la tradició d'utilització d'eines passa de generació en generació a través de l'observació».
Autora d'En l'ombra de l'home (1971), va escriure també Assassins innocents (1971), obra que tracta de les hienes clapades|tacades.
El 21 de maig de 2003 va ser guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica pel que ha significat el seu treball|feina "per comprendre les arrels del comportament i la cultura humanes".
Llegeix més:Juny número 133
Florence Nightingale (Florència, 1820 - Londres, 1910). Pionera de la infermeria professional moderna. Procedent d'una família rica, va rebutjar la còmoda vida social per treballar com a infermera des de 1844. Motivada pels seus desitjos d'independència i per les seves conviccions religioses, es va enfrontar a la seva família i als convencionalismes socials de l'època per buscar una qualificació professional que li permetés ser útil a la Humanitat.
Al 1853 va arribar a ser supervisora d'infermeres d'un hospital de caritat de Londres; amb el seu treball va començar a superar-se el model assistencial tradicional, basat en els bons sentiments i en el sectarisme religiós, i substituir-se per una assistència sanitària científica, la qual precisava una rigorosa formació del personal d'infermeria.
Al 1854-56 es va fer famosa organitzant un servei d'infermeres per als soldats britànics de la Guerra de Crimea. Va aconseguir millores sanitàries espectaculars, enfrontant-se als prejudicis dels metges militars i a la pobresa de mitjans amb què l'exèrcit solia tractar els soldats.
Al seu retorn a Anglaterra, va aprofitar aquesta popularitat per exercir influència en les altes esferes del poder, aconseguint el suport de la reina Victòria. Desplegant una activitat frenètica, va aconseguir la reforma de la Sanitat militar britànica, l'extensió progressiva del seu model a la sanitat civil, la introducció de reformes sanitàries a l'Índia i la creació d'una escola d'infermeres (1860). Des de 1861, tanmateix, va romandre retirada per problemes de salut, conseqüència de l'esforç desplegat durant la Guerra de Crimea.
Llegeix més:Maig número 132
Mary Wollstonecraft (1759-1797). Va ser una escriptora i filòsofa anglesa que va passar a la història pel seu llibre titulat “Reivindicació dels drets de la dona”, en el qual argumenta que les dones no són inferiors per naturalesa, si no que és la falta de mitjans i el no accés a una educació apropiada el que genera aquesta diferència. De la mateixa manera, va ser la primera dona en suggerir obertament que homes i dones havien de ser tractats com a éssers racionals i iguals, establint un únic ordre social basat en la raó.
Llegeix més:Abril número 131
“Cap causa no pot justificar l'abús contra els drets humans”
Irene Khan (Bangladesh, 1956). És la setena secretària general d'Amnistia Internacional (AI) i la primera dona, la primera musulmana i la primera asiàtica al capdavant d'aquesta organització de defensa dels drets humans. Especialista en Dret Internacional, va treballar durant vint-i-un anys en defensa dels refugiats en l'ACNUR. Des d'aleshores, aquesta incansable defensora dels drets humans prefereix treballar sobre el terreny per conèixer, de primera mà, les tragèdies dels més desfavorits.
Llegeix més:Març número 130
Vam ser les oblidades entre els oblidats
Neus Català (Els Guiamets, 1915). Un dels fets que es commemoren aquest 2015 és el centenari de la lluitadora antifeixista Neus Català. El 1937 va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. El 1939 va creuar la frontera amb 182 nens orfes. A França, va col·laborar en activitats de la Resistència. El 1943 va ser denunciada als nazis i reclosa a la presó de Llemotges. El 1944 va ser deportada a Ravensbrück i posteriorment a Flossenburg. En ser alliberada, va retornar a França, on va continuar la lluita contra el franquisme. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 va ser escollida Catalana de l'Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. Amb 97 anys va inspirar la novel·la Un cel de plom de Carmen Martí. Una novel·la que és alhora i abans que res una biografia.
Llegeix més:Febrer número 129
M. Carme Roure Canosa (Lleida, 1915-2004). Juntament amb la seva germana Pepita, va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Lleida durant la Segona República. Més tard es va traslladar a Barcelona, on va iniciar la militància política com a membre de les Joventuts Socialistes Unificades. Posteriorment formaria part del sindicat d’ensenyament socialista (Federació Espanyola de Treballadors d’Ensenyament, FETE-UGT) i del PSUC des de la seva fundació (1936).
Durant la Guerra Civil va col·laborar en la premsa del partit, en publicacions com UHP, l’òrgan del PSUC i la UGT de Lleida. Com a mestra va estar implicada amb els corrents pedagògics renovadors del moment, que tan presents van estar a les terres de Lleida durant el primer terç del segle XX.
Un cop acabada la guerra, s’exilià primer a França. Posteriorment s’establí a l'URSS, on es dedicà a l’ensenyament, especialment d’espanyol. Es va dedicar a treballar amb nens i nenes refugiats de la Guerra Civil espanyola. Més tard es traslladà a Mèxic (1957). Carme va continuar exercint la seva professió a la Universidad Nacional Autónoma com a professora de rus. També es vinculà a l’ambaixada soviètica i a l’organització Soviet Export Film.
Tot i que des de mitjans de la dècada dels anys seixanta va fer algun viatge a Espanya, no fou fins que el procés de transició a la democràcia ja estava avançat, que va decidir retornar definitivament a Catalunya (1978). Després de ser rehabilitada com a mestra gràcies a la Llei d’Amnistia, encara va poder treballar durant un temps en una escola de barri a Barcelona fins a la jubilació. En aquesta darrera etapa va estar afiliada a CCOO. Les germanes Carme i Pepita Roure van morir l’any 2004 amb poques setmanes de diferència.
Font: Diccionari Biogràfic de Dones
Llegeix més:Gener número 128
“Com podem aconseguir el canvi al món quan només la meitat està convidada o se la rep per participar en la conversa? HeForShe és un moviment solidari per la igualtat de gènere que reuneix la meitat de la humanitat en suport a l'altre costat de la humanitat, per la humanitat sencera”
Emma Charlotte Duerre Watson (París, 1990). Actriu, model i filantropa anglesa, coneguda per interpretar Hermione Granger en la sèrie de pel.lícules de Harry Potter. Va ser nomenada Embaixadora de bona voluntat de l'ONU Dones el passat mes de juliol. El dissabte 20 de setembre, va donar el seu primer discurs davant de l'ONU a la seva seu de Nova York per ajudar a impulsar la campanya global “HeForShe“. L'actriu defensa la lluita per la igualtat de gènere alhora que insisteix en rebutjar les connotacions negatives del terme feminista, concepcions derivades d'una interpretació equivocada de la definició original. Per aconseguir el canvi, l'actriu ha creat la campanya HeForShe, dedicada a impulsar el paper dels homes en la lluita per l'igualtat de gènere. Per a això ja compta amb el suport de personatges de la talla de Barack Obama, Matt Damon, i patrocinadors com JP Morgan Chase & Co. La gran influència de l'actriu a les xarxes socials i els mitjans ja ha aconseguit que més de 16.280 persones s'hagin afegit a la iniciativa.
Llegeix més:Desembre número 127
Zoe Rosinach Pedrol (Lleida 1894 - Saragossa 1973). Farmacèutica i primera doctora en Farmàcia espanyola. Filla del dentista Pau Rosinach, natural de Juneda (Garrigues), i la llevadora Carme Pedrol, natural de Lleida (Segrià), que vivien al carrer Blondel de Lleida. Zoe estudià a l’Institut General i Tècnic de Lleida, establiment en el qual obtingué el batxillerat el 1913. Al setembre d'aquell any, es matriculà a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, centre en el qual romangué fins al curs 1915-1916, data en què traslladà la seva matrícula a la central de Madrid, ja que tenia problemes per aprovar l’assignatura d’Anàlisi Química per la seva condició femenina. A Madrid pogué continuar la carrera i es llicencià el 1917, tot i les dificultats per assistir a les classes, ja que Zoe i altres dues companyes seien separades dels homes i un catedràtic les acompanyava al seu domicili. Amb tot, Zoe, que sentia autèntica passió per la farmàcia, convencé el doctor Francisco de Castro, catedràtic de l’assignatura de Microbiologia, perquè sol•licités una plaça d’investigadora al doctor Obdulio Fernández, director de l’Institut Nacional d’Higiene Alfons XIII. Acceptada en aquell centre, el 17 de juny de 1920 llegia i aprovava amb excel·lent per unanimitat la seva tesi doctoral. Altrament, el 1920 fou nomenada secretària de la Joventut Universitària Feminista de Madrid, la primera organització espanyola creada el 1918 en defensa dels drets de les dones. Zoe es col·legià a Terol el 1930 i obrí la seva primera oficina a Albalate del Arzobispo (Terol) el gener de 1932. Per raons polítiques la tancà el 26 de maig de 1936 i traslladà la residència a Saragossa, ciutat en la qual desenvolupà la seva tasca professional elaborant fórmules magistrals fins al dia de la seva mort, esdevinguda el 31 de gener de 1973.
Llegeix més:Novembre número 126
No hi ha pau veritable mentre la violència no desaparegui dels costums i continuï assetjant les dones.
Soledad Real (Espanya, 1917-2007). Membre de les Joventuts Comunistes, va participar en les tasques de cura i acollida als refugiats de la Revolució d'Octubre a Astúries. Durant la Guerra Civil espanyola es va ocupar de l'acollida dels nens orfes en famílies i del subministrament de pa a la ciutat de Barcelona. Empresonada durant 16 anys pel règim franquista. Va tenir una participació activa en el moviment veïnal i associatiu a través del Moviment Democràtic de Dones i de l'Associació de les Dones del Barri del Lucero.
Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç.
Llegeix més:Octubre número 125
“La pau és possible. Hem fet passos importants que no es poden perdre. Ha arribat el moment d'invertir en les dones perquè siguin protagonistes de la reconstrucció i de l'estabilitat”
REBECCA JOSHUA OKWACI (Sudan, 1960). Periodista i Secretària General de l'organització Acción de Dones per al Desenvolupament (WAD). El seu treball|feina i els seus esforços en la resolució del conflicte del seu país, i els seus intents per reconciliar els grups del Nord i del Sud han estat reconeguts per diverses institucions i l'organització a la qual pertany, Apoderament de les Dones Sudaneses per a la Pau, ha estat inclosa en la llista de les 1000 candidates per al premi Nobel de la Pau.
Font: 1325 mujeres tejiendo la paz. Disponible a l'enllaç.
Llegeix més:Setembre número 124
“Accepto la meva herència del genocidi ruandès perquè si estic viva, és per complir una missió.”
YOLANDE MUKAGASANA (Ruanda, 1954). Infermera, anestesista fins el genocidi ruandès al 1994. Autora de diversos llibres sobre el genocidi i testimonis de supervivents. És coautora de l’obra teatral Ruanda 94, escrita al 2002. La seva tasca ha estat reconeguda amb varis premis, entre d’altres, el Premio por el Testimonio y la Solidaridad, per la Fundació Alexandre Langer, Itàlia, Juliol 1998; Premio por la Comprensión Internacional entre las Naciones y por los Derechos Humanos, al novembre de 1999, i molts d’altres.
La vida de Yolande com a lluitadora per la pau i per un món més just comença quan allò més important per a ella desapareix. Ens remuntem a abril de 1994 a Ruanda: els seus tres fills, el seu marit i els seus germans són assassinats per les milícies hutus durant el genocidi que enterrarà a un milió de tutsis i hutus “moderats”.
A partir d’aquest moment, Yolande lluita i es recolza en el seu immens dolor per treure a la llum la veritat sobre el genocidi, per a denunciar a aquells que han armat a aquestes milícies i als que, pel seu silenci, són culpables també del genocidi. Yolande afirma: “El meu esperit és invencible, és lúcid. Potser el meu cos no pugui seguir perquè està més dèbil, envelleix, però el meu esperit està aquí encara...”
Llegeix més:Juliol número 123
